Ni d’Eva ni d’Adam. Amélie Nothomb. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Empúries. 2009.

Nothomb visqué fins els cinc anys al Japó. Encisada per aquest país hi torna als vint-i-dos amb la intenció de quedar-s’hi. Hi dóna classes particulars de francès a Rinri, un nadiu silenciós i bonàs.
S’enamoren. I és sobre aquest amor que tracta aquesta deliciosa novel·la molt ben escrita on sembla, si més no m’ho sembla a mi, que no hi falta res, que no hi sobra res. I amb final inesperat inclòs, final que m’agradaria discutir amb l’autora.

“Els pitjors accidents de la vida són lingüístics. Un vespre d’entre setmana, passada la mitjanit, quan el son se m’enduia cap a les profunditats, en Rinri va demanar-me el matrimoni per dues-centes quarantena vegada. Massa cansada per ser evasiva, vaig dir que no i vaig adormir-me de seguida.
Al matí, vaig trobar una nota a la vora de l’escriptori: Gràcies, sóc molt feliç.En vaig treure conclusions d’un alt valor moral: Has fet feliç algú sent clara. T’has d’atrevir a dir que no. No té res d’amable, donar falses esperances. L’ambigüitat és la font del dolor, etc.Vaig anar a la feina a recol·lectar la meva dosi diària d’humiliació. Al vespre, en sortir, en Rinri m’esperava.
-Et portaré a un restaurant.
-¿N’estàs segur? Estic morta.
-No durarà gaire.
Davant dels bols de sopa de falgueres, en Rinri em va dir que els seus pares s’alegraven d’aquella notícia excel·lent. Vaig esclatar a riure i vaig respondre:
-No m’estranya.
-Sobretot el meu pare.
-Això sí que m’estranya. Més aviat m’imaginava que la teva mare n’estaria encantada.
-Per a una mare és difícil veure marxar un fill.
Aquesta afirmació va desfermar un lleu senyal d’alarma al meu cap. No dubtava que havia dit que no, però ja no estava gaire segura de com s’havia formulat la pregunta matrimonial. Si en Rinri ho havia preguntat de forma negativa, cosa freqüent en aquell país complicat, estava llesta. Vaig intentar recordar les normes gramaticals japoneses relatives a la resposta a les preguntes negatives, que són tan difícils com recordar els passos del tango. El meu cervell exhaust no se’n sortia i vaig decidir fer l’experiment. Vaig agafar el càntir de sake i vaig preguntar:
-¿No vols una mica més de sake?
-No -va respondre, amb cortesia.
De manera que vaig desar el càntir inútil. En Rinri semblava desconcertat, però, com que no em volia donar ordres, va agafar el càntir i es va servir.
Vaig amagar la cara rere les mans. Ho havia entès. Em devia haver preguntat: Encara et vols casar amb mi? I jo havia respost a la manera occidental. Passada la mitjanit, tinc l’enutjós defecte de ser aristotèlica”.

Aquest volum de cent vuitanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que em vaig endur a Sicília i sempre més aniran lligats a aquell viatge”.