Palomar. Italo Calvino. Edicions 62. 1999.

En Palomar és un home atent i observador, minuciós i analític, de la realitat que l’envolta. Tot ho passa dels ulls al pensament. El seu embadocament és reflexiu, reposat. 

Aquesta novel·la curta és una delícia per les múltiples descripcions que conté i el tempo que transmet al lector, massa mal acostumat a les presses, també a l’hora de llegir. 

“La mar està suaument encrespada i les ones menudes baten la vorera sorrenca. El senyor Palomar està dret a la vorera i mira una ona. No és que estigui absort en la contemplació de les ones. No està absort perquè sap bé allò que fa: vol mirar una ona i la mira. No està contemplant, perquè a la contemplació cal un temperament adequat, un estat d’ànim adequat i una confluència adequada de circumstàncies externes: i encara que per principis el senyor Palomar no tingui res en contra de la contemplació, per a ell no es verifiquen, ara, cap d’aquestes tres condicions. És a dir, no pretén mirar les onades, sinó una única ona i prou: com que vol evitar les sensacions vagues, per a cada acte seu es proposa un objecte limitat i precís”. 

Aquest volum de cent vint-i-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest autor italià que m’agrada tant i tantes bones estones m’ha fet passar”.